DESPERTAR

Son les 7 del matí. Com ahir, i abans d’ahir, i l’altre, i com cada dia a aquesta hora sento alguna cançó que em desperta. Mai he pogut suportar el soroll dels despertadors. Mes que despertar sembla que vulguin espantar-te. Suposo que si tingués el son molt profund hauria d’utilitzar la sirena del despertador, però per sort amb la radio en tinc prou per despertar-me.

Mandrejo una mica i obro la llum de la tauleta. I Déu digué: Que es faci la llum! Suposo que Déu no pensava amb la bombeta de 60W que tinc a la tauleta. Més que llum sembla penombra... I com que a fora tot és fosc.

Despertar-se a l’hivern abans de les vuit del matí és horrible. A les set encara és fosc, i quan sembla que hauria de clarejar per l’efecte de l’alba, aquí amb el cony de boira, continuem a la penombra.
I com ahir, i abans d’ahir, i l’altre, avui hi ha la boira.

És curiós. La boira té un terrible efecte homogeneïtzador. La temperatura al llarg d’un dia sencer amb proutes feines oscil•la un parell de graus. La mínima és d’un grau sota zero, i la màxima d’un positiu. És a dir, tot el dia fot el mateix fred. I la vista és lamentable. És com viure dins d’una televisió antiga, de les que és veia tot amb blanc i negre. Quan hi ha boira, la nit és negra, i el dia gris. Sempre gris i sense horitzó. Només veus fins on la boira et deixa.


Un cop fora del llit, apujo la persiana per comprovar el que ja sabia. Hi ha la boira. Portem una setmana així, i ja començo a tenir mono a sol.
La veïna del cinquè, una dona gran, xerraire, i molt xafardera, m’explicava que això no és res. Que ara la boira dura quatre dies i ja està, que abans si podia estar mes d’un mes seguit, i que ara ja casi no és boira ni és res. És curiós com “abans” sempre feia més fred, més calor, plovia molt més que ara, i les sequeres eren mes llargues que ara, les nevades ni punt de comparació. Tot “abans” era millor, més gran, més difícil, ... Curiós.
Però a mi, que no soc d’aquí, una setmana de boira em sembla una eternitat.

Vaig cap a la cuina amb els cabells encara molls de la dutxa. Jo sóc d’aquelles persones que necessito una dutxa per sentir-me persona.
El Marc, en canvi, no es dutxa mai al matí. Diu que no li agrada, que li fa mandra, i que prefereix dutxar-se al vespre just abans de sopar, perquè així li obra la gana, i no se què més. Cadascú té les seves manies.

M’assec en una espècie de tamboret alt, com els que hi ha als pubs o bars. M’agrada molt aquest tamboret perquè així puc esmorzar fent servir el marbre de la cuina com a taula, perquè amb les dimensions de la nostra cuina, si tinguéssim una taula, nosaltres no hi cabríem. Al costat del pot de les galetes, hi ha una petita radio que em permet escoltar el Bassas cada matí. La ràdio es petita, de color negre i de la marca Philips, que la mare va comprar ja fa anys a Andorra i que li vaig agafar al venir cap aquí.

El primer contacte amb la societat el tinc amb el meu cafè amb llet, les meves galetes Marabú, i el Nobel que em fumo, tot escoltant l’Antoni relatant l’estat del mon.
Avui toca parlar amb un polític i és un pal. No es que la política em desagradi, al contrari, m’interessa i procura estar al dia per poder tenir una opinió formada de les coses, però no puc amb els polítics. Viuen en un altre món, on només hi ha dos situacions possibles: eleccions i campanya. Això és tot. Sempre de campanya. Sempre queixant-se. Si governen es queixen de l’oposició i del govern anterior. Si estan a l’oposició, es queixen del govern i de la resta de l’oposició. Creuen que la política és una campanya electoral. Que governin! Que per això ens representen i els deleguem la nostra capacitat de decisió. Que facin i deixin fer, home!
Apa ja me emprenyat i encara no son les vuit del matí. Una altra virtut dels polítics que tenim...

Surto de casa quan falten deu minuts per les vuit. Sort que visc a prop de la feina, perquè amb tota cerimonia de dutxar-me, esmorzar, informar-me, i complir amb la visita diària amb el senyor Roca, segons on visqués, necessitaria llevar-me a les sis del matí per no fer tard.

Aquests dies he de vigilar al caminar. Una altre dels efectes de la boira és la impregnació amb una fina pel•lícula d’aigua de tot allò que l’envolta. Aquesta fina pel•lícula crea, al entrar en contacte amb el terra de la ciutat, un efecte de taca d’oli immensa, convertint els carrers en una mena de pista de gel sense gel. Les soles de goma del calçat esportiu suporten força bé aquesta adversitat, però els empleats de l’oficina de Caixa Penedès de la cantonada, amb els seus uniformes de treball amb corbata i mocassins, són tot un espectacle.

El camí cap a la feina és retrat d’on visc. Primer hi ha el Bar Víctor. D’aparença modesta i pel meu gust estancat en el temps, és ple de la flor i nata dels funcionaris públics i càrrecs de confiança de la Delegació del Govern. Aquest bar seixanta metres mes amunt seria, segurament, ja no seria bar, però els esmorzars, beures, i semi-reunions de la burocràcia el fa viure. També hi ha el “Bazar Orinte”. És una mina. Hi ha de tot. La quantitat de coses útils de la llar és equivalent a l’estoc de productes kitch, retro, freack, i imbecil•litats varies que, tot sovint, genera més volum de ventes que la resta de productes. La Verduleria Roser és un anacronisme que sobreviu com al ritme dels seus consumidors, tots per sobre dels cinquanta anys. Un súper que tanca a les dotze de la nit. Aquest súper és estrany.
Quan vaig conèixer els seus horaris em vaig sorprendre i indignar. Com pot ser que tanquin a les dotze? Qui compra a les dotze? Quina putada pels seus treballadors!! Tot va ser respòs el primer cop que hi vaig anar passades les onze. Era un d’aquells dies amb rampell alcohòlic i sense res per beure a la nit. En aquell instant em va venir al cap el despòtic horari del súper i vaig decidir anar-hi. Tot i que podria dir que ho vaig fer amb interès sociològic per veure com el sistema capitalista es mostrava sense cap mena de pudor i amb tota la seva força en un súper de barri, la veritat és que em moria de ganes de foter-me uns cubates de wisky i només tenia aquella opció.
La primera sorprès la vaig trobar a la porta. L’entrada al local estava custodiada per un guarda de seguretat perfectament visible i amb el punt de xuleria i prepotència propis de gremi. Entro i sento a les entranyes el poder intimidatori visual en forma d’escaner vertical de l’amic porter de súpers.
Segona sorpresa. El local era ple! Jo, amb la innocència que les meves arrels em proporcionen, pensava que era possible trobar-me amb algun addicte a tot allò que pertorba l’estat de consciència buscant algun succedani de vi per enterbolir la seva trista existència i dormir fins a retrobar-se altrament amb la realitat.
Error. L’aparença dels potencials consumidors era radicalment diferent a les meves expectatives. Gent elegantment vestida adquirint productes a la seva imatge, estudiants, que com jo, buscaven begudes d’alta graduació per saciar la seva falta d’integració i comunicació en la societat , eren els clients majoritaris de la nit.
Com diu la dita, res és que sembla.